Ahir 5 d’agost de 2018 a la parròquia de Sant Jaume, antiga sinagoga de Sanahuja i posterior església de la Santíssima Trinitat, seu dels conversos, va tenir lloc un acte en memòria dels tràgics esdeveniments esdevinguts al call de Barcelona el 5 d’agost de 1391 i que va suposar el final de la comunitat jueva catalana.
L’acte, organitzat per Amics del Call, Mozaika, Nova escola Catalana i Tarbut Sefarad, va reunir una setantena de persones per retre homenatge a aquelles persones assassinades o forçades amb violència a convertir-se al cristianisme. Després de la lectura de la carta de Hasday Cresques a la comunitat d’Avinyó i de la lectura d’alguns dels noms, es va dir un kaddix en la memòria de tots ells.
Us deixo el text de la presentació de l’acte.
Bona tarda. Shalom.
Ens trobem aquí, a la parròquia de Sant Jaume, situada a l’antic Call de Sanahuja, per recordar un fragment fonamental i tot sovint oblidat de la història de la nostra ciutat i de la nostra terra: la història dels jueus medievals catalans.
A l’edat mitjana la major part de ciutats catalanes, com de la resta de la península, tenien uns barris jueus on els seus habitants vivien en relativa prosperitat. Hi havia de tot, rics i pobres, savis i gent senzilla, però tots units per la seva pertanyença a la religió i cultura jueva i alhora a la seva cultura catalana. No obstant, les seves relacions amb les autoritats tant civils com eclesiàstiques no sempre eren fàcils, i tot sovint les comunitats jueves, minoritàries, eren víctimes d’abusos i vexacions. Era prou comú a més que els poderosos desviessin les seves responsabilitats envers les misèries de la població assenyalant com a culpables les comunitats jueves. I això cuatllava entre una població cristiana en gran part ignorant i empobrida. Tant va ser així que el 5 d’agost de 1391, dia de Sant Domènec, la majoria de calls catalans van ser atacats per multituds embogides. Els aldarulls van durar tres dies, durant els quals Gran part dels jueus catalans van ser assassinats o obligats a convertir-se al cristianisme.
Milers de jueus de la nit al dia van haver d’adoptar unes creences i uns costums que no eren seus. Van haver de renunciar als seus ritus, el seu menjar, les seves festes, les seves cançons, la llengua dels seus ancestres, la seva identitat. I van aprendre a viure la seva identitat jueva d’amagat, tot sovint arriscant les seves vides per tal de conservar algun vestigi del seu passat. Alguns fins i tot van intentar retornar al judaisme i van ser severament castigats: no hi havia volta enrere.
I aquesta data es va fixar a la memòria de la ciutat: l’antic carrer major del Call es convertí en el carrer Sant Domènec del Call, en memòria de la barbàrie perpetrada.
En aquest temple on avui ens trobem, antiga seu de la sinagoga de de Sanahuja, la comunitat dels tressallits, els forçats, els conversos, van fundar l’església de la santíssima Trinitat, per tal de no ser sospitosos davant la llei cristiana i poder sobreviure en una ciutat, la seva ciutat, que tot d’una els prohibia viure-hi com a jueus.
I la memòria d’aquests jueus es va anar fonent al llarg del temps, generació rere generació, malgrat l’esforç d’alguns de preservar-la per les generacions que vindrien.
Quan, un segle més tard, l’any 1492, arribà l’edicte d’expulsió de tots els jueus de la península, pocs jueus catalans van poder agafar el camí de l’exili, atès que les seves comunitats havien quedat molt reduïdes d’ençà dels avalots. Aquí acabaria oficialment la història del judaisme català en terres hispanes.
Però el llegat continuà, no només a l’exili, sinó també a casa nostra, a porta tancada, en la clandestinitat i la por de la denúncia. En petits gestos que traspuaven l’enyorat passat jueu, com la celebració del primer pa llevat després de la pasqua, la mona, o en costums que l’intentaven camuflar l’origen jueu, com aquell fer dissabte tan català, la neteja ostensible de la llar que tenia com objectiu evidenciar que no se seguia el descans del xabbat. I tants d’altres que encara avui ens passen desapercebuts i que gràcies a l’arribada de noves comunitats jueves a Catalunya podem començar a identificar, comprendre i estimar.
Catalunya té un passat jueu. El judaisme medieval català és patrimoni jueu, i patrimoni català. I Catalunya té també un present jueu, que també forma part de la nostra riquesa, del patrimoni multicultural i multireligiós del nostre país.
Avui volem recordar els jueus catalans, els assassinats, els exiliats, els conversos, els descendents dels conversos que en són conscients, però també els que no saben que alguna part del seu llegat, del seu ADN, és jueva. I volem recordar també els membres de les comunitats jueves catalanes actuals, els que comparteixen el nostre dia a dia i que ens ajuden a comprendre i estimar el nostre patrimoni jueu.
Alguns d’ells són descendents d’aquells jueus catalans que van haver d’agafar els camins de l’exili,
Tenim un deute amb la nostra memòria. Ben aviat, gràcies a la pressió d’associacions preocupades pel patrimoni jueu de la ciutat i per les comunitats jueves actuals i simpatitzants, i gràcies a la tasca invisible i la difusió de molts persones, el carrer Sant Domènec del Call perdrà el seu nom per adoptar el nom d’un dels savis més il·lustres de la comunitat jueva medieval catalana: Rabí Xelomó ben Adret, el Rashba. El Rashba va saber establir les bases de la convivència i la conciliació de la vida jueva dins de les imposicions d’una cultura cristiana, va saber trobar solucions per tal de poder viure de manera pacífica respectant les diverses lleis. Esperem que la seva memòria ens ajudi avui en aquest aprenentatge tan necessari.
Avui gràcies a la vostra presència fem un pas més en la reparació d’un greuge històric, els nostres avantpassats jueus tornen d’alguna manera a la vida, són rescatats de l’oblit.
